Aquest Estatut nostre de cada dia porta camí de
convertir-se en un viacrucis per a tothom. Enhorabona.
I el cronista s'estalviarà ara la broma fàcil de la
corona d'espines que tanta tinta de tonyina va fer
córrer. Quan tot això s'acabi, partits i societat ens
ho hauríem de fer mirar. Potser la pròxima vegada els
dirigents polítics, abans d'una campanya electoral,
haurien de proposar trobar aigua a Saturn, que és més
fàcil. Sigui com sigui, l'Estatut avança i es van
complint les profecies que li van anar dedicant els
nostres Nostradamus domèstics. En primer lloc, el
Partit Popular se n'ha despenjat quan les converses
han arribat a un to adult. Tots els experts en
cuinetes polítiques van afirmar que amb els populars
no hi hauria Estatut. Molt bé. Era fàcil, aquesta, i
l'han encertada. Ara només cal saber si sense el PP
n'hi haurà. I aquesta no és tan òbvia.

Arribats aquí continuen les profecies. Analistes,
columnistes i tramoistes de la política catalana s'han
dividit. En el primer bloc hi ha els optimistes
històrics i en el segon, els realistes de mena. De
mena pessimista. Els primers afirmen que hi haurà
Estatut. Que, malgrat els dirigents i els aparells
dels partits, al final guanyarà la lògica catalana
estricta, que es basa en la dita popular "Més val
perdre que més perdre". Aquests senyors asseguren que
ningú es pot permetre la pensada de bloquejar
l'Estatut perquè l'opinió pública -bastant
fastiguejada després de tanta sarsuela- li ho
retrauria eternament.

Els segons -els pessimistes- profetitzen que no hi
haurà Estatut perquè el PSC el vol massa baix i
Convergència massa alt. Hi afegeixen que l'única
persona capaç de posar-hi una mica de seny -és a dir,
Jordi Pujol- s'estima més demostrar que ell no va
modificar-lo per les dificultats de fer-ho que no pas
que quedi en evidència que no ho va fer perquè no en
va tenir prou ganes. Uf!

Ara com ara les travesses han empatat. Fa molt de goig
veure com polítics i periodistes engrosseixen la porra
que s'ha declarat sobre el resultat final de tota la
jugada. El cronista, estupefacte, es mira com la gent
del carrer -els ciutadans, que en diuen ara- han
decidit prescindir-ne, de la porra i del procés de
reforma autonòmica. I com s'indignen només perquè la
tornada a l'escola ha implicat més embussos de trànsit
que mai. Al final només acudiran a votar per decidir
la composició de l'AMPA. Última profecia de
Nostradamus.